29 Abr, 2009

Els diners engripats

La grip porcina també ha volgut fer al seu mal espantant al diner. La important mortaldat mexicana ha estat l’excusa per els inversors per agafar por i desfer les seves posicions. La part positiva, i tot tenint en compte l’amenaça de pandèmia, els parquets estant perdent però sense un gran terrabastall com els vistos no fa gaire.
Que el sistema estava malalt ja ho teníem clar, que els indicadors fa por mirar-los també, però sembla que la llum es comença a veure al final del túnel (i no correspon a cap tren mercaderies que ens envesteix). Sembla que el sistema financer comença a creure que el final de la crisi és possible i la confiança mica en mica es restableix. La preocupació doncs, està en que les taxes d’atur no s’incrementin i es vagin reduint poc a poc. Plans com el Fons Estatal d’Inversió Local alleugerant l’atur, però si no es prepara de manera immediata el proper, la solució no haurà servit per res.
Per tant, a més de que la confiança es recuperi, les taxes d’atur no s’incrementin i comencin a disminuir, el que està clar és que la inversió pública ha de ser molt més intensa i espaiada en el temps. Podran els nostres governs fer el que es necessita? Arribarà finalment el finançament necessari a Catalunya i per tant a les seves localitats? Estant a l’alçada els diferents governs locals per tal d’atendre les necessitats dels seus ciutadans i ciutadanes?
 (Segueix)

24 Abr, 2009

El meu amic Guillem

La setmana passada en Guillem amb només 12 anys i una vida molt difícil però alhora plena d’amor ens va deixar. La seva absència ha creat un gran buit i molta tristor, però de forma contraposada ha despertat molts sentiments positius. Agraïment i reconeixement, doncs em va ensenyar que les persones amb o sense discapacitat son això, persones. Que l’amistat més pura és aquella que no demana res a canvi, només compartir la teva vida amb el teu amic o amiga, per lo bo com per lo dolent, tant per riure com per plorar.
En Guillem ha estat un punt d’unió de molta gent diferent. Vaig poder assistir en primera persona com tothom va ser capaç de compartir el dolor de forma col•lectiva i amb un sol ànim: recordar-lo per sempre i ajudar als seus pares a pair aquesta gran pèrdua.
Molts de Badalona vam estar en el seu comiat. Vam ser solidaris amb els seus pares i vam compartir amb ells la seva aflicció fins al final. Veient aquesta magnífica actitud em pregunto, per que han de venir aquest tipus de notícies per treure el millor de nosaltres? No estaria de més fer aquesta reflexió. Guille ets un campió.

16 Abr, 2009

De balcons i la Confiança

Després de la patinada del balcó consistorial envers al seu ús, o millor dit no ús, i que hores d’ara encara no ha estat esmenada, sembla que la primavera hagi dut una mica de treva a la malmesa economia local. Tot i que els indicadors són força negatius, no ho son tant com en els mesos anteriors i per tant això no deixa de ser una porta cap un cert optimisme conforme podríem haver tocat fons. Que ningú amb mal interpreti, la cosa és complicada d’allò més, però sembla que la tempesta comença a estabilitzar-se.
La Borsa continua a l’alça i el sector financer recuperant posicions. Banc Santander, BBVA i Banc Popular han recuperat molt del seu valor al IBEX 35 i això sembla ser símptoma de recuperació de la confiança. Aquesta confiança dins la banca es tradueix en la reactivació del mercat interbancari. Els dipòsits de les entitats financeres al Banc Central Europeu s’han reduït en un 94% i això és un gran senyal, doncs vol dir que se’l comencen a deixar entre elles.
Durant tots aquests mesos haureu escoltat com se’n feia culpable a la manca de confiança per definir molts dels problemes que hores d’ara patim. Està clar que el nostre Consistori no demostra estar al cas de la necessitat de generar la tant necessitada confiança i no crear controvèrsies, més aviat estúpides, i que no aporten absolutament res al benestar dels ciutadans de Badalona.

7 Abr, 2009

Petits Empresaris

L’altre dia, al diari La Vanguardia en la seva secció de Cartes del Lector, el President del Gremi de Flequers de Barcelona feia la següent reflexió (i ho dic textualment)
“Les forces patronals no han fet la força suficient vers el Govern Central o l’Autonòmic per facilitar liquiditat immediata a la mitjana i petita empresa. A nosaltres, els petits i mitjans empresaris, no ens ajuda contemplar el suport als grans sectors de la construcció, de l’automòbil i del metall, ni tampoc ens serveix el suport que han rebut les gran empreses que poden exportar les seves produccions. Qui es recorda dels petits empresaris? Lamentablement, ningú. Ni ajornament de l’IVA, ni rebaixes en la cotització de la Seguretat Social, ni res de res... Només hi ha línies ICO o ICF que no són el que haurien de ser, i les tancadíssimes postures dels bancs i caixes. I precisament el que necessitem és liquiditat immediata per continuar subsistint. A més, no podem comptar amb els ERO com les grans multinacionals. Hem de lluitar sols i molts no se’n surten. Les grans patronals haurien hagut de tenir en compte la petita i mitjana empresa i no deixar-la tant sola. Estem realment decebuts. Les persianes s’estan abaixant i estem aguantant perquè no acabin de baixar. Estem mantenint estabilitat laboral amb molts esforços, esperem que ens serveixi d’alguna cosa.”
 (Segueix)

2 Abr, 2009

CCM

És inevitable que aquesta setmana parlem de la situació econòmica general i en concret de dos fets importants: la intervenció del Banc d’Espanya a la Caixa Castilla-La Mancha i el IPC negatiu del mes de març.
En el primer cas la notícia no agafa a ningú en una situació de fora de joc, utilitzant termes futbolístics. La caixa s’intentava fusionar, primer amb Ibercaja i després amb Unicaja, per tal de poder fer front al seu futur. La impossibilitat d’aquesta fusió, procés desitjat doncs permet al mercat solucionar la problemàtica, ha provocat finalment la intervenció. Tot i ser una mala notícia hem de veure la seva vessant positiva: la intervenció decidida de les autoritats no ha permès un greu problema al sistema financer espanyol i per tant podem parlar que les coses continuen igual, i el més important és que ningú té que patir pels seus estalvis.
El segon cas ja és molt més preocupant. L’IPC de març ha caigut fins a marcar un -0,1% històric. Al desembre de l’any passat en aquesta mateixa columna parlava de la deflació i del seu perill, doncs la caiguda de preus provoca que els costos de producció s’incrementin fins el punt que els marges es dilueixen, fet que provoca una dràstica reducció en la despesa. Aquesta reducció es tradueix en la no adquisició de nous bens d’equip, acomiadaments i un llarg etc., per el que entre d’altres mides, continua sent necessari una nova reducció de tipus i ficar-los com a als EE.UU.
Tot i esperant veure com condicionen aquestes dades, l’evolució de la Borsa ha estat espectacular en les últimes dues setmanes (a excepció de dilluns), i com també havia dit no fa gaires setmanes, suposa aquesta bonança borsària el fet que haguem tocat fons? Podria ser