Esteve Garcia-Ossorio

4 Des, 2008

13 Nov, 2008

Permeteu-me la meva admiració per les grans construccions que el ser humà ha fet al llarg de la història. Des de els prehistòrics Dolmens fins els impressionants gratacels de Xangai, tenim tot ventall de diferents tipus de construccions que avui, inclús per els professionals de la matèria, deixant bocabadats al més pintat, tant per la seva bellesa com per la seva complexitat. I això tenint en compte que els nostres avantpassats no disposaven dels avenços tecnològics que nosaltres sí tenim. Fixeu-vos quines excuses més pobres si ho comparem amb els egipcis. És preferible ficar-lo a Can Llamas, en terra de ningú, a esforçar-nos en fer possible un gran projecte, que encara que difícil i costós (ningú a dit el contrari) donarà un millor rendiment a la ciutat i potser, a no tant llarg termini.

1 Nov, 2008

La polèmica creada per les declaracions de la Reina Sofia en el llibre de Pilar Urbano em permeten discrepar en el sentit de les crítiques. Potser, i enlloc d’escandalitzar-nos pel que pensa, ens hauríem de qüestionar si la Reina d’Espanya es pot permetre fer aquesta mena de reflexions en veu alta. Jo entenc que no. Ella representa a tots els espanyols i per tant ha de respectar amb el silenci les diferents sensibilitats. No hi ha excusa amb que el que està fent són reflexions personals. És qui és, viu com viu i per tant això no es pot dissociar.

27 Oct, 2008

M’explicaven que uns americans (com si no) havien fet un experiment amb micos. Es tractava de determinar com comportaments determinats quedaven fixats en el temps sense que els seu individus sabessin realment per què.

10 Oct, 2008

Trichet i el món han baixat tipus i les Borses cauen. L'IBEX en aquests moments perd un 8% i ens trobem a la barrera dels 9.000. I això que jo deia que no passaria, i encara ho tenia més clar quan es van fer l'anunci de la baixada. El problema és gros, tant gros que s'escapa de la meva comprensió, i això en el cercle empresarial està condicionant la pressa de decisions. La gent ja no sap que fer, existeix la famosa crisi de confiança. I com es recupera la confiança? Es sabut que quan matrimoni es trenca per la infidelitat d'un d'ells, en la majoria de les ocasions la reconciliació no és viable, i si passa les coses varien tant que res és com abans. Ens passarà el mateix? Desitjo que la famosa confiança, ara culpable de tots els mals, torni de nou.

IBEX HA PERDUT UN 9,14% I ES SITUA EN 8.983,20. I això que no havia de baixar dels 10.000

2 Oct, 2008

28 Set, 2008

Després de 2 mesos sense escriure, i no per manca de ganes, aquest mes d'octubre reinicio l'activitat. Fins ara mateix

18 Jul, 2008

M'ha fet molta gràcia per la manera tant original d'explicar la situació social en la que ens trobem. Les altes esferes poden sacrificar el que faci falta per aconseguir els seus objectius sense cap mena de responsabilitat ni remordiment. En principi em despedeixo fins després de vacances si no tinc cap cosa nova a dir. Bones vacances Diari d'un paó: Junio 26 de 2008 ¡Qué gloriosa mañana! Ésta tierra fué hecha para la batalla, no solamente por su perfección simétrica de cuadrados blancos y negros sino por ser la unidad enfrente del mismísimo rey! Oh, madre estarías tan orgullosa! Junio 27 de 2008 La batalla ha comenzado hoy, y adivina quien fué el primero en saltar al campo de batalla? Adivinaste! Madre, estarías tan orgullosa de mi salto de dos casillas, ¿por qué?, ¡Podría rivalizar con el caballo mismo! ¿Me pregunto como reaccionará el enemigo ante ésta movida tan audaz? Junio 28 de 2008 Entonces, ¡éste enemigo no es para sobreestimar! Han descubierto uno de mis puntos débiles. Ahora mismo un peón rival está parado justo enfrente de mi, bloqueándome mientras escribo. Así que estoy atrapado aquí hasta que el bastardo se mueva, o hasta que lo maten. Junio 29 de 2008 Estoy sorprendido de ver al peón rival todavía vivo. Estoy siendo protegido por uno de mis colegas peones, su nombre es John, buen tipo, en realidad. De todas maneras el bastardo tambien está protegido por uno de los suyos, por lo que tomará mas tiempo del que había previsto originalmente para poder moverme. Junio 30 de 2008 ¡Perfecto! Ahora el peón que estaba protegiendo al bastardo que bloqueaba mi camino está siendo protegido por otro. Ugh. No está tan mal, matar tres peones y ¡me largo de aquí! ¡Pan comido! Julio 1 de 2008 Bueno, hablé con el peón enfrente mío. Su nombre es Bill. Buen tipo, realmente. Está tan frustrado como yo. Julio 2 de 2008 Nada ha pasado, hoy. Julio 3 de 2008 Nada. Julio 4 de 2008 Nada. Julio 5 de 2008 Estoy considerando el suicidio. Julio 6 de 2008 Escribiré cuando algo interesante pase. Diciembre 25 de 2008 Bueno, un peón se ha movido en diagonal a mi, y el comandante ha decidido ignorar ese hecho y matar a la reina del openente en vez. El bastardo. Me deja aquí por 5 malditos meses para que me mate un peón oponente. Mi protección se ha ido, mi muerte es segura. Bill, murió hace ya dos meses. Extraño a ese viejo bastardo. Decía que la guerra era el infierno, pero no me di cuenta que este era el infierno al que se refería...

25 Jun, 2008

Eufemisme : Expressió suavitzada d’idees o situacions que dites tal com ragen ens resultarien massa fortes o malsonants. Doncs el títol és un eufemismes molt desencertat, que provoca més irritació per tractar-nos amb tant poc respecte envers la nostra intel•ligència que no pas el que realment intenta aconseguir. La veritat és que aquest Govern no em sorprèn, doncs ens té força acostumats a aquests eufemismes, només cal recordar les nombroses declaracions de la Ministra amb tot l’assumpte de l’AVE a Barcelona, per posar-ne un exemple proper. No podem permetre més tonteries (perdó, eufemismes), i el que cal és actuar de forma decidida i contundent. La vaga de transport demostra la lamentable situació en que es troben treballadors i petits i mitjans empresaris. Això cau i algú ho té que aturar el cop. Els mateixos que ho havíem fet fins ara ja no podem. L’especulació dels grans lobbies en els aliments i en el petroli estant col•lapsant l’economia, provocant una inflació desbocada, tenint en compte que cada cop creixem menys, el consum cau estrepitosament i la inflació es dispara (fenomen anomenat estagflació), fins quan es permetrà aquest abús?

2 Jun, 2008

Article publicat a euribor.com.es que reflexe la realitat del sector promoció Si te he visto no me acuerdo En estos tiempos que corren en que los bancos están echando el freno al crédito y dejando en bragas a constructores y promotores, así como a gran parte de sus proveedores y como no, a los posibles clientes a los que prometieron ser su mano derecha para adquirir su vivienda con euribors bajos in eternum, ahora va y “si te he visto no me acuerdo”. La verdad es que una vez mas los bancos están demostrando ser el peor socio con el que se puede hacer negocios, ya que hoy están de tu lado y mañana te pegan la puñalada. Durante estos últimos años les han dado alas a neo-empresarios del sector del la construcción, gente que pasó en dos años de tener nomina oficial o como peon, a tener un Touareg y una póliza de 180.000€ para su nuevo imperio. Este espejismo ha sido gracias a las facilidades que han dado los bancos, pero estos espejismos se están disolviendo tan rápido como se crearon. Como en la época de la fiebre bursátil en España con las Terras, las Telefoniotas, etc…, los bancos intermediaban, hacían de brockers y te animaban a invertir, pero cuando petó, giraron 90º y siguieron haciendo negocio en otra dirección y “si te he visto no me acuerdo”. Son como aquel chaval repetidor, que en el colegio te daba malas ideas y te retaba a que cometieras tropelías pero él se quedaba a la expectativa, y cuando te pillaba la profe, de camino al despacho de la directora, ya le veías en un rincón del patio embaucando a otro desprevenido y “si te he visto no me acuerdo”. A fecha de hoy, sus analistas sacan informes denunciando que la las activos inmobiliarios están sobrevalorados, que no te pueden conceder la hipoteca por mas del 80% estricto de lo que diga SU tasador por temas de riesgo etc… cuando fueron ellos los que colaboraron como ninguno en el problema. Me gustaría dar cuatro pinceladas del funcionamiento de la financiación a promotores durante estos últimos años para que veáis hasta que punto han influido en la burbuja no solamente en cuanto a volumen de crédito, sino también en el concepto y la estructura de este mismo. Las hipotecas a constructor funcionaban de la siguiente forma, cuando un promotor tenia un proyecto, se tasaba a precio de venta, pero a el constructor se le aplicaba una retención aproximada del 20%. En el momento de la venta, el comprador que se subrogase en el crédito hipotecario se le dejaba disponer del 100%, con lo que al final el que marcaba el precio de venta y el margen mínimo del constructor era el banco. Es decir que el banco decía: “como esto la vas a vender por 10, hacemos la hipoteca por 10, aunque yo solamente te prestare 8 porque estoy seguro que con eso cubres costes de sobras, cuando vendas por 10, me pagas los 8 que te presté y te quedas 2 netos, y de paso, el que se subrogue, ya tiene concedidos los 10 y no hace falta mas papeleo”. Todos aquellos que al subrogarse tuvieron que ampliar la hipoteca del promotor, tened por seguro que el importe integro de esa ampliación era margen neto del constructor, mas el 20% sobre el valor de la antigua tasación. Los bancos han tirado la piedra y ahora esconden la mano. Hoy por hoy los apoderados y comerciales de los bancos han pasado de estar todo el día intentando colarse en las empresas para regalar tarjetas al extremo opuesto de no atender al teléfono. Como se dice en estos casos, Dios reparte justicia y hoy podemos leer el artículo titulado “Adiós al banco que desató la crisis ’subprime’” La venta de Bear Stearns a JPMorgan, aprobada el pasado jueves por la junta de accionistas del banco presidido por James Cayne, pone fin a una agónica muerte anunciada, que marcó el inicio de la crisis subprime en Estados Unidos. Después de que esta entidad comunicara en el mes de abril de 2007 la quiebra de dos de sus más importantes fondos de inversión, una avalancha de entidades financieras de primer orden mundial se han sumado al goteo de pérdidas. Hay que ver como han cambiado las cosas en poco más de un año. Por otro lado, en Cotizalia nos cuentan: “Lo que nos faltaba: el desplome de los bonos anuncia próximas subidas de tipos” lo cual tampoco es decir mucho, pero si tocan un tema importante en el artículo, que es el siguiente: En estos días en que se cumple el décimo aniversario del BCE, se ha abierto un debate sobre si España sufriría una crisis aún mayor sin el euro. En todo caso, se pone de manifiesto que una política monetaria única para un conjunto de países tan heterogéneos y con ciclos distintos perjudica a España. Así, mientras nuestra economía se recalentaba, el BCE mantenía los tipos reales negativos por culpa de la debilidad de Alemania, lo cual contribuyó decisivamente a la burbuja inmobiliaria que ha estallado con tanta violencia.

26 Mai, 2008

Després de mesos escoltant com una part de la població se n’alegrava de la crisi del totxo, les conseqüències són cada cop més dures i evidents també a d’altres sectors, que relacionats o no, veuen com els seus números no quadren. I quan la cosa no quadra s’han de prendre mides. La primera és la reducció de tota aquella despesa que no sigui estrictament necessària per la supervivència de la companyia, i una d’elles és la partida destinada a publicitat i relacions públiques. Quin problema més gran! Milers d’equips esportius depenen dels seus espònsors per dur a terme la seva activitat. Què faran ara en el que buscar un substitut serà una missió impossible? Com s’alimentaran aquests clubs? Dels socis? Dels ajuntaments? Com diuen, mala peça al teler. Una crisi en un sector tant important com el immobiliari està portant mal de caps en tots els àmbits i a tothom. Era necessari un ajust tant salvatge com el que s’està patint? Personalment crec que era del tot innecessari, doncs la desacceleració iniciada al 2007, tot i problemàtica, hagués provocat un aterratge del sector sense gaires desperfectes. Ara, amb la gran bufetada, fins i tot en sortiran perjudicats els nens i nenes que cada cap de setmana fan esport, i de moment ningú fa res. Una llàstima

16 Mai, 2008

Aquest és un cometari fet a la plana www.euribor.com.es que escenifica el que està passant a peu de carrer. Li desitjo el millor

#22, Bartolo

14 de Mayo de 2008, a las 10:38.

Buenos días a todos.

Tengo 4 hijos y 43 años.Mi mujer y yo llevabamos 8 años intentanto tener descendencia desde que nos casamos en el 98.Nos fuimos de viaje de novios entusiasmados, con los mueble pagados y con el 30 % del piso de 2 dormitorios.Como personas precavidas y ahorradoras “por si acaso” pulsamos el diferencial del piso para evitar cortocircuitos y que nuestro “nidito” permaneciera intacto hasta nuestra llegada de Tenerife.

Pasaron 6 años hasta que a mi mujer y a mí nos recomendaron un tratamiento de fertilidad.Es un proceso largo y costoso pero por fín dio sus frutos….y tanto… 4 frutos a cual más guapo y deseado.

Como comprendereis en el piso de 2 dormitorios ya no ibamos a caber por lo tanto decidimos comprar uno un poco más grande con los consiguientes gastos.Mi mujer dejó de trabajar pues con los crios se cuatriplicó el trabajo y mi sueldo la verdad es que no es para tirar cohetes.

Lo estamos pasando mal, la letra ha subido y los gastos también.Quizás tengamos que intentar vender el piso en breve e irnos de alquiler a uno más viejo.Lo que menos me preocupa ahora es el que pensarán, tampoco tendré que darle explicaciones a mis hijos pues son muy pequeñitos, pero me asombra que personas con un mínimo de racionalidad se alegren de que suba el Euribor y yo me encuentre en esta situación.

A todos estos les dedico este artículo,el primero y el último porque por ahora no volveré a leer más este foro ya que el euribor va a dejar de ser una referencia en mi vida, ahora mi referencia será sobrevivir con mis 4 hijos en una casa prestada.

Por cierto cuando volvímos del viaje de novios al abrir la puerta olía a podrido en todo el piso, pues al desconectar la luz, toda la comida del congelador se pudrió, nunca se me olvidará ese olor nauseabundo,olor que me recuerda a aquellas malas personas que se alegran de las desgracias mías y de mis chiquillos.

Hasta Siempre.

5 Mai, 2008

Sembla que efectivament hem tocat fons. La banca està començant a poder vendre les seves emissions de cèdules hipotecàries al mercat estranger a un preu raonable (EURIBOR+0,35), i això és un indicatiu de que la confiança s’està recuperant. Banc de Sabadell va col•locar la seva emissió en tant sols 1 hora, més de 1.200 milions d’euros.
Des de un inici he parlat que la crisi econòmica en la que estem immersos és deguda al sector financer. El sector inmobiliari estava en procés de desacceleració però la crisis de confiança a la banca va precipitar a aquest primer en un daltabaix de pèrdues esgarrifoses. La necessitat de vivenda continua existint i amb la mateixa força de sempre, i per exemple els següents:
- El preu dels lloguers s’han incrementat més d’un 10% en aquest principi d’any.
- La publicitat d’un grup de promotors que deia que venien habitatges a preu de cost va col•lapsar les línies telefòniques demanen un d’aquests pisos.
Doncs bé, aquestes emissions de cèdules hipotecàries obren les portes a una normalització en la concessió de crèdits, fet fins al moment impossible. Aquesta situació és imprescindible per poder assentar uns fonaments mínims per la remuntada, que per molt que ho desitgi, difícilment es podran intuir fins després de l’estiu.
Ara la pregunta és, què estan fent les diferents administracions per ajudar a la població a superar la crisis? En sap greu contestar ara mateix, però el cert és que ben poc.

14 Abr, 2008

La noticia de La Vanguardia deia

"Los únicos que gananHabrá crisis inmobiliaria, pero en el mundo de los fondos de inversión el único reducto que conserva una cierta compostura es el de los de inversión inmobiliaria. Este año llevan una rentabilidad anualizada del 5,32%, algo por debajo de la media de los últimos años, ya que en la última década su rendimiento medio fue del 6,96% anual. Gestionan más de 8.500 millones y apenas han registrado salidas de dinero."
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20080413/53454814223.html

En concret una renda anualizada del 5,32%. I es que, vendries el teu pis un 20% per sota del preu que tenia al 2.007? La resposta és NO. Només una circumstància et provocaria això, la necessitat, i la necessitat ve quan ve. Per això quan parlen que els pisos baixaran un 20%, estan parlant de preus en termes reals i no pas nominals, i el que t’estan dient es que el teu pis, al no pujar el seu preu nominal i aplicar-li el cost de la inflació, està perdent diners.
La informació mal donada crea desinformació. Els titulars d’alguns diaris i d’alguns periodistes creen alarma social, i amb una societat que pateix una crisi econòmica no la pots castigar amb informacions esbiaixades i confoses. No ens enganyem, la desacceleració del mercat inmobiliari ha esdevingut un greu problema i s’ha convertit en crisis per la pròpia del mercat financer, tots dos mercats massa lligats i dependents.
Resoldre aquest problema pertany llavors al mercat financer que restableixi el seu clima particular de confiança. Fet això, els titulars de baixades de preus espectaculars en els pisos de mercats tradicionals de primera residència, seran història.

7 Abr, 2008

El proper 19 d’abril a les 12 del migdia es jugarà un partit força curiós: Polítics-ques contra Empresaris-àries/Professionals Liberals . L’entrada serà mitjançant donatiu. La recaptació feta per les entrades així com l’aportació voluntària de l’equip dels empresaris-àries / professionals liberals de 10 euros per punt fet, aniran a parar a la Fundació Marató Badalona contra el Càncer, entitat que des de fa 8 anys s’encarrega d’aquesta difícil tasca i que a aconseguit amb molt poc temps ajudar en la recerca d’aquesta malaltia així com millorar la qualitat de vida dels malalts. Us hi espero. Serà divertit i pagarà la pena per l’ajuda que podrem fer.

Ens veiem

7 Abr, 2008

Sembla inversemblant, que els terratrèmols financers americans estiguin portant tants grans maldecaps a les ja malmeses economies familiars de molta gent de Badalona. Molts et diran que és l’efecte famós de la globalització, que si molt bé la gran majoria no t’ho sabria definir, si que tenen clar que aquest món cada cop es més petit i tot està interconnectat. El que ja no tenen tant clar, i si donem per vàlida la frase “el món és un mocador” (i avui afegiria, ple de mocs), com pot ser que els USA facin tot el possible per redreçar-ho i aquí estem amb la boca oberta, rebent clatellots de tot arreu i sense que les màximes autoritats actuïn amb contundència. Molts , i fa molt de temps, demanem una rebaixa dels tipus d’interès. Les famílies són la base de la societat, i és a aquests nuclis econòmics, que sent realment els més importants, són els que més desprotegits estant. No fa tant, el sistema financer facilitava a aquestes famílies la possibilitat d’endeutar-se de qualsevol manera. Des de casos extrems on un mateix individu acumulava 6 targes de crèdit en una mateixa oficina bancària (cada tarja nova li servia per tapar l’anterior, a un mòdic tipus de més del 20%) fins a coses ben “normals” com incloure la compra del cotxe en l’hipoteca de la casa. Això que era normal, ara és un delicte. Perdó, ara és un delicte plantejar fins i tot la refinanciació de deutes per poder-ne afrontar el pagament i que sobri alguna cosa per poder pagar els rebuts dels subministres, els cànons de l’ aigua i de la llum, l’ibi, el impost de circulació d’un cotxe que ja no es pot utilitzar per que el preu del gas-oil és més alt que el del cava, i així tot un seguit fins que en un moment o altre veus que la nevera és buida i s’ha de menjar alguna cosa, i evidentment no arriba. Portem molts mesos veient que això no va bé, però sota la meva opinió, i a diferència d’altres crisis, tenim base per redreçar aquest merder. Patirem però ens en sortirem.

17 Mar, 2008

Ara que ja ha passat la campanya puc parlar amb certa tranquil·litat d’un tema que preocupa tant com més l’aigua. La sequera és un greu problema que no estem sabent afrontar, especialment les nostres administracions.

La realitat és que cada cop més el preu de l’aigua s’acosta al preu de la cervesa. La societat està penalitzada per l’excés de consum i per això aquelles famílies que malbaraten aquest necessari i imprescindible bé són castigades econòmicament en els seus rebuts. Els nostres fills ens miren de manera acusadora con deixem l’aixeta més temps oberta del compte, segons els han ensenyat a les escoles que nosaltres els portem. Som uns autèntics malgastadors i per això em de ser castigats amb el més ens dol, els diners.

Després de aparèixer com els autèntics dolents de la pel·lícula, inclòs davant dels nostres fills, potser hauríem de dir unes quantes veritats. La primera: Les fuites constants com la de Badalona. Una fuita que només fa tres anys que aboca al mar el consum de 2.000 persones en un dia. Les administracions diuen que això, encara que sembli molt, només és un tant per cent molt petit del moviment diari d’aigua, i que per tant és un fet anecdòtic. El problema és quan enlloc d’una es veu que hi ha més de 9 d’aquestes característiques reconegudes a Catalunya. La segona: Però pitjor encara ja no són les grans, si no les petites i les mitjanes fuites que segons algunes fonts ben informades poden suposar una pèrdua aproximada del 20% de l’aigua en circulació. El sistema de canonades és vell i és més car arreglar-ho que repercutir-ho als malgastadors de les urbes, sers dolents i malgastadors.

La tercera: El major consum d’aigua es produeix al camp i a la indústria, però els malgastadors continuem sent nosaltres. Fortes campanyes institucionals ens avisen que la nostra vida llibertina i dissipada ens durà al extermini, i per això haurem de pagar més i més cada cop que reguem el ficus de casa o posem en marxa la rentadora sense que aquesta estigui tant plena que no es pugui ni tancar la porta.

Ara no em podran acusar de fer campanya en favor de ningú, ara m’acusaran de qualsevol altre cosa, però abans de penalitzar, castigar i fer sentir-nos malament, potser fora necessari que aquestes companyies que tants diners guanyen a costa nostra (i us recordo que som absolutament captius sense cap més opció per canviar de companyia que la de canviar de poble on ells no hi siguin, i evident ment quedar-te esclavitzat amb la nova companyia) i que les nostres administracions que tant cobren, potser i només potser, podrien fer la feina de tenir una xarxa de distribució adient per una societat que paga rigorosament els seus impostos, cada dia més alts.

Personalment reduiré el consum d’aigua el que pugui, però no tant per consciència ecològica si no per estalviar-me euros que de ben segur no m’aniran gens malament per l’època en que ens trobem.

15 Feb, 2008

Aquest comentari està publicat a web euribor.com.es que segueixo habitualment, i diu així

“Resignao”.

Hoy quiero hacer una reflexión, espero que no os moleste, y que clopez no me regañe:

Hoy sólo he podido leer, no me ha dado tiempo a escribir. Un tema: socializacion de deudas.

Tengo 27 años, licenciado en Biología, especialidad de Genética. Terminando la tesis para ser doctor en Bioquímica y Biología Molecular. Mi novia también terminando la tesis en Neurociencias. Ambos mileuristas. Es decir, el perfil de muchos jóvenes españoles. Tenemos una hipoteca, y queremos seguir trabajando en la ciencia. Malas espectativas.

Mirada retrospectiva: mi padre (es mi ejemplo a seguir). Es autónomo, con una facturación que no llegaba a 200000 pesetas cuando yo tenía 14 años. En un pueblo de Jaén. Mujer ama de casa y dos hijos. Con una hipoteca.

No señores, no. No quiero que socialicen la deuda mía ni la de nadie.

Las generaciones de hoy en día deberíamos llamarnos la de los mimados. Si, todo se nos viene grande. Y eso es lo que nos lleva a gastarnos todo el sueldo miserable que ganamos en lujos, viviendo en casa de nuestros papis. Luego no podemos pagarnos nada. Ese es uno de los problemas que tenemos los jóvenes.

El segundo problema: tenemos unos gobiernos que no se molestan en mejorar las condiciones laborales de sus ciudadanos. Mi situación es la más ejemplarizante. Una persona altamente cualificada, desarrollando un trabajo especializado que redunda en el bienestar y en el futuro del país, y cobra una miseria en comparación con la actividad que desempeña. Luego las quejas de la fuga de cerebros. Y claro, si es el propio gobierno el que pone estas condiciones de trabajo… como no van a hacer lo mismo las empresas…

El tercer problema: atajos para llegar a las soluciones, vease la socialización de la deuda, las viviendas VPO o VPP “sorteadas” (siempre con preferencias…). No hay ningún atajo que sea bueno, lo que hay que hacer para mejorar hay que hacerlo bien, y si es a costa de tardar más tiempo, ese es el coste que hay que asumir. Sin paños calientes.

Por favor, no quiero intervencionismos. Quiero que me dejen pagar lo que debo, quiero poder trabajar para ganarme lo mío, como mi padre y muchísima gente honesta y honrada pudo hacer. Arriesgar para formar una familia, poder educarlos con un mínimo de acierto, con alguna seguridad y poder tener algo de sosiego.

Llego todos los días a casa cansado, porque para poder comprar el piso hemos tenido que hacerlo a 30 Kilómetros de Madrid. Y después de dar clases particulares a mis primos (gratis, porque son familia y porque la educación pública no es como la que yo tuve), llego al super DIA, compro lo necesario, me gasto de 20 a 30 euros. Llego a casa, me ducho, ceno mal y me acuesto pensando en que no se me olvide que mañana, otro día más, tengo que trabajar, buscar trabajo para dentro de poco, darle un beso a mi novia y ser capaz todavía de oir en las noticias a los solapollas de los políticos haciendo promesas desde su pedestal imperecedero de lo que van a hacer, dar, conseguir, si les votas.

NO QUIERO QUE ME DEIS NADA!!!!!! SOLO QUIERO PODER TRABAJAR de forma normal y sin que me exploteis, malditos embusteros. Poder ser tan feliz como lo fue mi padre viendo crecer a sus hijos.

Lo siento señores, hoy estoy enfadado, me siento decepcionado por mi país y no tengo otra forma de decirlo.

Gracias a los que me hayais leido. Espero haberos hecho perder poco tiempo.

Un saludo.

Bona reflexió

13 Feb, 2008

És una llàstima però em sembla més interessant parlar de les primàries americanes que de les eleccions espanyoles, tot i la importància que tenen.

Xerrant amb bons amics tot sopant fèiem porres de com anirien les eleccions als Estats Units. Em vaig quedar sol, doncs ambdós afirmaven amb rotunditat que Clinton seria la propera Presidenta. Jo no hi estic d’acord. Crec que novament els Republicans guanyaran. Mc Cain representa un republicà més progressista (o millor dit, no tant radical com Bush), és un heroi de guerra, per tant sensible a tot el que està passant als soldats americans als diversos fronts presents, i a més no està patint cap mena de desgast com els seus futur competidors demòcrates. Per contra les opcions de l’altre banda són una dóna i un afroamericà. Crec que la societat americana encara no està preparada per aquesta circumstància. Trist, molt trist, però és així. Per tant la meva porra va en favor de Mc Cain, i crec que una versió moderada dels Republicans pot ajudar a incentivar l’economia mundial en aquests moments tant malmesa.

Era difícil estar-me de parlar de les eleccions que més a prop ens toquen. Això no va bé. Masses promeses sense sentit en busca de la compra del vot, i el més trist és que tinc la sensació que funciona. Esperem que un cop el que sigui mani, amb els ajuts que corresponguin, el seny deixi el pas a la rauxa i confereixin a la nostra societat dels elements necessaris per a que continuem progressant.

Aprofito per felicitar a la Penya per l’èxit tant important que suposa assolir la Copa del Rei. Impressionant. I de pas animar al meu CF Badalona que es mereix guanyar el proper derbi amb la Gramenet i demostrar que les coses, tot i que els resultats no són ni molt menys els desitjats, s’estan fent bé. Ànim

28 Gen, 2008

És molt interessant veure com la classe política desenvolupa les seves estratègies per tal de seduir al votant. Després de molts mesos sense voler admetre que l’economia mundial i especialment la del nostre país estava en problemes, el ministre Solbes ha hagut d’admetre, a la seva manera, que no creixerem com s’esperava. Per contra, amb l’ incorporació de Pizarro al Partit Popular (personalment crec que és encertada) ha llimat aquelles previsions que sumien a Espanya en el més absolut desastre. Ni era per tant poc ni és per tant. El que si és important es que s’han adonat que l’economia del ciutadà està malmesa i s’ha de fer quelcom per redreçar-la. Potser ja no tinc tant clar com pensen fer-ho
Zapatero diu que tornarà 400 euros als qui els toca pagar l’ IRPF. Això que vol dir? Ens els pujarà prèviament per després tornar-los? Serà per sempre? Com compensarà aquesta pèrdua a les balances fiscals? Segons els últims estudis presentats al IESE la setmana passada per la Dra. Patxot, al 2.025 Espanya no podrà suportar el seu sistema de pensions, i per tal de solucionar aquest problema només es podia fer el següent:
1. Incrementar tots els impostos un 20% fins el 2.025. NI DE CONYA
2. Tenir més fills. Com? No cal que expliqui als que tenim fills el que costa donar-los allò que volem per ells. A més comentaven que l’efecte immigració no es la solució doncs arriba fora de temps, es a dir massa aviat. A sobre la baixa qualificació dels nous vinguts son productivament inferiors per la seva baixa formació.
3. Incrementar la productivitat mitjançant l’educació. Doncs anem bé si tenim en compte que la LOGSE ha fracassat.
Està clar que aquesta proposta és “el pan para hoy y el hambre para mañana” com es diu en castellà. Però es que de l’altre banda funcionen de la mateixa manera. Rajoy ha promès crear mes de 2.000.000 de llocs de treball. Com? Es crearan 2 milions de llocs eventuals i es perdran de fixes? Masses interrogants.
Al final, i la veritat encara que dolgui és aquesta, tenim el que ens mereixem, doncs tot i les bajanades que es diuen, la gran majoria creuen que els diuen o senzillament passant de votar ja que estant plenament desencisats.
El títol parlava, fent al•lusió a la famosa pel•lícula SEXO, MENTIRAS Y CINTAS DE VÍDEO del director Steven Soderbergh a l’any 1.989, de les Rebaixes i les Mentides que ja he comentat, i aviat suposo, arribarà algun vídeo electoral que profunditzarà en els dos conceptes abans esmentats.
De totes maneres la llum es comença a veure. El camí serà llarg i dur, però ara puc dir que hi ha llum al final d’aquesta crisis. Ànim que després de la tempesta ve la calma.

11 Gen, 2008

Després de les festes de Nadal i de la màgia del Reis, tornem a la dura realitat. I es que tenim el mateix pany al mercat creditici. Si les previsions eren que cap febrer comencés una certa activació que ens dugués a una certa normalitat, la realitat fa preveure que en el millor dels casos serà els finals de la primavera principis d’estiu quan això es produeixi. Molt mala notícia.Moltes coses estan passant. Ja podríem anomenar-la “La Tormenta Perfecta”. Masses coses de cop i que ni tan sols els grans gurús de l’economia mundial saben que fer. Que sàpiguen com ha passat ara poc importa (també ho sabem molts). Les contínues informacions o més aviat desinformacions que fan que tothom, i dic tothom, vagi desorientat. Per exemple em vull fer resó de la portada d’un diari de tirada nacional que posava en primera plana “Suben las Hipotecas”, i ara que fa 10 dies consecutius que l’Euribor està baixant, en aquests moments el tenim al 4,646%, ara no diuen res, i això que està per sota dels nivells d’octubre de 2.007.
Per tant amb tanta informació desinformadora, eleccions estatals, on uns diuen que tot son flors i violes i els altres que estem davant d’un fort cataclisme mundial, el cert es que la moral dels del carrer va minvant mica en mica.
Mireu, que ningú es flagel•li per haver comprat una vivenda en la que viu en un moment on tot eren facilitats de crèdit però dificultats de preu. Ara els preus s’han moderat i es pot remenar tranquil•lament per escollir la millor opció, però com per desgracia el 99% necessiten una hipoteca, en aquests moments no la trobarien, o si ho fessin l’esforç exigit descarta a massa gent del mercat inmobiliari. Per tant els que vau poder comprar felicitats, ara a aguantar com a valents que l’Euribor es mantindrà a la baixa.
Els que només van especular, doncs mala sort, s’ha acabat el bròquil. Ja vindran temps millors.
I les empreses més que mai tenim que pressionar a la classe política per a que defensi els interessos de la petita i mitjana empresa, principal motor de l’economia d’un país i alhora un dels agents més febles del procés econòmic. Treballadors i empresaris han de unir-se per no permetre que aquesta crisis enfonsi el nostre mercat, doncs tampoc seria just que això passés.
Per últim desitjar a la nostra Alcaldessa Maite Arqué que les coses li vagin molt bé en aquesta nova direcció que ha pres la seva carrera política . Ara disposarà de l’oportunitat de lluitar pels interessos de Badalona a Madrid. Espero que ho faci i ens expliqui que aconsegueix per la nostra ciutat.

17 Des, 2007

Jo no sóc tonto. Ja sabeu que el tema de les hipoteques m’apassiona, especialment per la meva implicació professional. Per poder explicar encara millor el que succeix us facilito aquest link http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071217/53419115117.html en el que explica amb claredat que està passant en el mercat hipotecari. Estic totalment d’acord. Per tant és difícil que algú compri res si no obté financiació, encara més quan es fa molt difícil entendre que fa menys d’un any tot eren facilitats, tant per les quantitats que s’arribaven a donar com per els preus en tipus d'interés. Ara s’estan signant hipoteques (els afortunats) com a màxim al 80% del valor de la finca més baix (o el de compra o el valor de la taxació) i uns preus que fan por: de sortida algunes entitats estan signant el 6,75% el primer any (recordeu que el preu del EURIBOR a dia d’avui és de 4,88%).
A tot això vull d’afegir l’eslogan publicitari d’una famosa cadena comercial, el “jo no sóc tonto”, doncs els potencials compradors d’habitatge (aquests el necessitan i no son especuladors) no volen ser els últims en comprar car. La premsa no para de dir que el preu de l’habitatge baixarà mínim un 20% i per tant tothom ha decidit esperar. Tingueu la certesa que els pisos no pujaran de preu en els propers mesos, que alguns pisos sobrevalorats, ho s’ajusten o no es vendran, però que la vivenda continuarà sent el valor més segur per les economies familiars, per el que les primeres residències continuaran mantenint la demanda a diferència de les segones que patiran de valent els propers 2 anys, com a mínim.
Per tant, el més important és recordar que en un incendi mor més gent pel pànic que pel propi foc. TRANQUILITAT i PACIÈNCIA han de ser les nostres màximes en aquest primer trimestre de l’any 2.008, i que si us plau s’acabi d’una vegada el 2.007.

Aprofito per parlar d’un vell conegut de la nostra ciutat, Gaviota, o millor dit Fermín Casquete. Vaig rebre la seva invitació a la presentació del seu llibre de poemes “A la libertat”. Em va sorprendre força, ja que desconeixia aquesta faceta artística d’en Fermín, i l’altre per que, i encara que no l’he llegit sencer, se’n surt prou bé. En la seva presentació va parlar de “la manca de llibertat”, “de la falta de valors col•lectius” i que “som víctimes del futur”. Tinc una visió molt diferent de les seves afirmacions. No estic d’acord que hi hagi una manca de llibertat, més aviat la societat actual s’esclavitza voluntàriament al consumisme, però aquesta esclavitud és ESCOLLIDA no imposada. Per tant no hi ha acte de llibertat més gran que escollir el camí del teu propi futur. Respecte a la manca de valors col•lectius és evident que res a veure amb els seus valors. Per a la nostra generació hi ha fets que son purament històrics mentre que per la seva generació encara són latents. No se’ns pot acusar de manca de valors, si no que els que tenim són ben diferents (cosa normal en tots els canvis generacionals). Respecte a que som víctimes del futur, prefereixo veure el futur com una gran oportunitat, i des de la llibertat poder escollir la millor opció. Sempre hi han hagut condicionants i dificultats. Llibertat no vol dir absència de problemes, si no que l’entenc com l’oportunitat d’escollir la millor opció que el teu enteniment pot assolir.
M’agradaria desitjar-li la millor de les sorts en aquesta faceta ara que la fet pública. M’agradaria demanar-li que continuï lluitant per la transparència en els processos democràtics i per la llibertat de les persones, doncs ell disposa de mecanismes polítics que poden resoldre moltes injustícies que sacsegen la nostra ciutat i que des de fa molt de temps sembla que no utilitza (o jo no he sabut veure).

 (Segueix)

27 Nov, 2007

Quina manera més estúpida de desorientar a la gent, i es que el que no podem fer és confondre peres amb pomes. Parlem de les Peres
En el reportatge emès a TV3 aquest diumenge al vespre ens mostraven com immigrants hispans no podien fer front a les seves hipoteques (les famoses anomenades subprime) com a conseqüència d’un increment de tipus d’interès i un increment de l’atur important. Així es veien barris sencers d’aquest col•lectiu obligats a posar en venda les seves propietats. Val a dir que la majoria d’aquestes, i sempre segons les imatges mostrades, eren autèntiques barraques per les que havien pagat 200.000 dollars. Com a conseqüència del que he dit, el preu d’aquest habitatge havia baixat en alguns casos fins els 130.000 dollars. Analitzem-ho
200.000 dollars en un barri marginal, per una finca que al nostre país difícilment obtindria la cèdula d’habitabilitat, en terrenys que a diferència de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, no tenen cap mena de valor (recordem que als EUA el terreny precisament no és un problema) i que en alguns casos estan pagant hipoteques amb un tipus d’interès del 15%: Realment és comparable amb la situació espanyola: ROTUNDAMENT NO

Ara toquen les Pomes. Es veu un promotor buscant fórmules diferents per tal de vendre els seus pisos. Regalant un cotxe, dissenyant un millor producte i més atractiu, etc. També veiem a un comercial del Diari El Punt explicant quantes immobiliàries havien tancat en poc temps. Però de que ens sorprenem? Que tanquin immobiliàries és el més normal del món doncs era evident que n’hi havia masses (cada quatre passes una, en alguns llocs fins i tot i havien més que sucursals bancàries que ja es dir).
Que els promotors intentin fer més atractius els seus productes, no és normal? Personalment el tema de regalar cotxes no ho faria, però dissenyar millor el producte, intentar diferenciar-me de la competència a un millor nivell d’acabats, i fins i tot estar disposat a algun descompte, algú em pot dir que hi ha de rar en tot això? Lo estrany era el que teníem abans, que molts promotors es permetien el luxe de cobrar pels seus miserables productes preus astronòmics.
L’economia espanyola és una de les més estalviadores, el que passa és que enlloc d’estalviar en dipòsits ho fem en l’habitatge, doncs no hi ha res més segur que invertir allà on t’hi passes mitja vida. Uns diran, i els interessos? Doncs com deia un company amb llarga experiència al sector, els interessos són interpretats com un lloguer, que a mida que passa el temps és cada cop menor a diferència dels lloguers convencionals.
Uns es preguntaran, doncs si no tenen res a veure perquè estem una situació crítica? Doncs el problema és que la crisi és financera. Tothom sap el dit que els diners són porucs, doncs aquí ho tenim. Els que presten els seus diners a la banca espanyola han agafat por i ens fiquen a tots al mateix sac. I aquí és la feina dels polítics: RECUPERAR LA CONFIANÇA. Ho sabran fer? De moment estan demostrant que no tenen gaire clar per on tirar. Ens vindrà a rescatar Sarkozy com a les hostesses? Sigui qui sigui que ho faci ja.

20 Nov, 2007

La crisi és cada cop més dura a mida que ens acostem a final d'any. Les entitats financeres es troben en una situació desconeguda (a un nivell tant general) de desconfiança i manca de liquedessa que per el que escriu el porta al desconcert

Això està portant al colapse de l'economia. No hi ha un crisi del sector de la construcció com s'ha volgut ensenyar últimament, sino que la cosa és molt pitjor, el problema està en el sector financer, base clau de l'economia mundial.

Què farem? Doncs poca cosa. Esperar que la tempesta passi (i que passi el més ràpid possible) i sobreviure a la gran quantitat de morts empresarials, famílies que no arriben i que s'aniran succeint dia a dia ( i cada cop en més quantitat)

És una llàstima no donar bones notícies però la realitat és aquesta. L'any 2008 es preveu molt sacsejat. Un any de reestructuracions laborals, que dit clarament és més gent a l'atur. Un any amb un increment important de la morasitat, doncs la possibilitat de refinanciar-se serà molt complexe i dura. Un any on els beneficis empresarials cauran dràsticament, i on uns quants corbs s'ompliran la panxa amb la desgràcia de molts.

Què podem fer? No ho sé, però el que està clar és que ens hem de refinançar en la mida que ens deixin, traspassant crèdits de curt a llarg termini, amb independència del cost. Penseu que és preferible pagar més de despeses de constitució de nous crèdits i reduir les quotes esperant que la cosa es calmi a no fer-ho, doncs estic convençut que el 99,9% no sap quan això s'acabarà i per tant l'incertessa pot provocar colapses.

De totes maneres no és just que després de tants i tants guanys de les entitats financeres, ara i sense cap mena de remordiment siguins capaços de colapsar-la, inclús aquelles que depenen d'Adminsitracions Públiques com les Caixes que depenen de les Diputacions. Hauríem de pensar una mica, i molt especialment la classe política, amb el que està passant.

Recordo ara paraules del Sr. Lara (President del Grup Planeta) dient que els empresaris catalans teníem poca visió i el que teníem (molt resumit i sempre segons el meu entendre) és el que ens mereixem. Doncs no estic d'acord. No es pot parlar del que passa a les trinxeres quan estàs a les Casernes Generals, i amb això em sembla que ho dic tot. Jo desde aquí llenço una oferta al Sr. Lara: estic dispossat a formar societat amb ell. Em farà cas?

16 Oct, 2007

Portàvem massa temps cridant el mal temps. La premsa ha estat durant anys cridant el mal temps, la classe política en general (particulars a banda) no han fet res per mantenir viva la gallina dels ous d'or, i per fi el mal temps ha arrivat. Però ara miran el que està passant i tenent por. L'economia d'aquest pais, basada en un consum intern i centralitzada en la construcció com a principal motor, no només ha tocat sostre sino que s'està caient. I com sempre les mides arriven quan el problema ja és problema. (això de la medicina preventiva no va amb ells). Qué passarà?

M'agradaria tant saber-ho, però la realitat és que no en tinc ni idea. Si que estic convençut que això farar patir a molta gent.Que portarà a la ruina a vàries empreses, i que com sempre i haurà algú que es farà d'or amb la misèria d'altres. Quin gran sistema econòmic el que tenim! (ho dic amb sarcasme, per evitar mals entesos)

Seguirem

16 Oct, 2007

Aquest és el inici del meu bloc. No em comprometo a cap periodicitat ni a res en concret, sino a intentar fer comentaris del meu entorn en clau de crítica constructiva.

Comença una nova experiència per mi.